David Fernàndez: “Jo m’he entès més amb alguns Mossos que amb polítics”

David Fernàndez, en un moment de l’entrevista a la plaça Osca | Elena G. Ruiz

Aquesta entrevista es va publicar a El Diari de l’Educació el 5 de juliol de 2016

Quan l’any passat David Fernàndez (Barcelona, 1974) va abandonar el Parlament ja va explicar que tornava a la primera línia de la política: el carrer. Ens trobem amb ell a la plaça Osca, a Barcelona, molt a prop de la cooperativa on treballa, per parlar d’educació, però al final són molts els temes que entren i surten de la conversa: els ateneus, les noves tecnologies, els pressupostos i, fins i tot, la violència –o violències– arran del desallotjament del Banc Expropiat al seu barri, la vila de Gràcia.


Educar en comunitat és possible amb el model d’escola que tenim?

L’escola ha patit molt en els últims anys, començant pel 20 per cent de desplomament dels recursos públics per les retallades. L’escola és un altre mirall de la desigualtat social a casa nostra. Estem en un context de segregació escolar. En canvi, l’escola sempre s’ha dit que és el factor més igualador que teníem, més leveler, i que ens podia situar a tots en una condició equànime. És una idea molt de la Revolució Francesa, molt jacobina, que era la igualació en la formació. Però és un mapa desigual. Depenent de l’escola i del barri trobes una realitat molt més dura pels determinants i els condicionants socials d’aquell entorn. Hi ha vegades també que, en la lògica de l’individualisme, hem entrat en una lògica mercantil. Li exigim al mestre que sigui garant de l’educació del nostre fill, li exigim al metge que sigui el garant de la nostra salut, però hi ha una lògica d’irresponsabilitat social. Derivem i deleguem el que també afecta una responsabilitat pròpia.

Quins fonaments trontollen al sistema educatiu?

La pèrdua de pes específic de les humanitats. L’arraconament de la filosofia és una autèntica barbaritat cultural, una aberració política. En el cas de les universitats, han esdevingut un món empresa, vinculades a les necessitats del mercat i no a la formació humanista, que és fonamental per a qualsevol persona. Em preocupa també molt la dificultat en l’accés a la universitat. La desigualtat també es comptabilitza en això: la pujada de matrícules i la reversió d’un cert procés que havia canviat molt la fisonomia d’un país, en el sentit que els fills i les filles dels treballadors havien entrat a la universitat. Aquest procés d’incorporació a partir dels setanta i vuitanta s’ha aturat ara, hi ha hagut un cert col·lapse fruit de la crisi però també del model del pla Bolonya.

On queda l’educació no formal en tot això? Els esplais, els ateneus, les entitats de barri.

Els sistemes no reglats o no obligats formen part del sistema educatiu d’aquest país, afortunadament. Cito la meva humil experiència: jo, sense entrar en un ateneu amb dinou anys, no pensaria el que penso. A mi em va tocar una època dels vuitanta que era molt complicada per explicar la història d’aquest país. Però jo la història d’aquest país, de la lluita antifranquista, del moviment obrer, de la cultura alternativa, la conec a través d’un ateneu, perquè si no no tindria memòria. Tindria la memòria dels vencedors, no dels vençuts. I per això és importantíssim. Això passa també a la CUP. No es veu, però darrere hi ha dos-cents casals i ateneus del país que fan educació crítica, que fan reflexió, que fan interacció social. I això és importantíssim. La meva escola de democràcia ha sigut l’ateneu, no la tele, ni els mitjans de comunicació, ni el sistema polític institucional i m’atreviria a dir que ni l’escola, almenys la que vaig conèixer jo.

Com era la teva escola?

En algun sentit sí que vaig tenir molta sort a l’escola pública perquè tenia una directora que encara per mi és referent. Ella ens va donar pas a participar, a fer assemblees, a fer la revista de l’institut, que es deia El Barracó, perquè érem en barracons. I també va convidar-nos des de la reflexió, no des de la imposició, quan hi va haver la guerra del Golf, a pensar què era una guerra i si volíem o no anar a la manifestació. Això és educació en llibertat. Després d’anys et preguntes per què teníem aquells mestres, i era per la revolució pedagògica. Els antiherois i antiheroïnes són els mestres, metges o educadors de barri.

Com veus les noves generacions?

Em preocupen les noves tecnologies. Crec que fomenten molt aquesta condició pantàllica i alienant, molt individualitzadora. En l’àmbit de la relació d’igualtat entre persones, em preocupa la vigència del sexisme i del masclisme. La nostra generació també va néixer castrada, perquè el patriarcat ho mutila tot, homes i dones, però sí que hem reflexionat molt. Però tu veus els patrons de conducta i hi ha una regressió entre la gent jove. Torna a haver-hi una forma d’entendre la sexualitat com a abús, com a pur hedonisme, del plaer immediatista. El sexe està molt bé, però la sexualitat està banalitzada per l’efecte televisiu. Tu pots estar a l’aula explicant valors ètics, educatius i pedagògics, però encara que el professor expliqui això tot el sistema cultural del costat funciona en contra. Perquè tot és violència, violacions, sexe masclista…

DSC_0009

Ara hi ha un auge de les escoles alternatives. Quin risc hi ha que això acabi sent elitista i perjudicant l’escola pública?

Veig que és un debat complicat, que s’ha d’anar no amb peus de plom però sí amb molta tranquil·litat. Les renovacions pedagògiques són interessants però a vegades hi ha un risc d’esdevenir elitista i que només s’ho puguin permetre alguns. El més important és que algunes pràctiques educatives entrin i s’empeltin en el sistema públic, un sistema públic plural, amb diferents disciplines, tècniques i dinàmiques pedagògiques. També ho entenc com a polarització. Perquè l’escola pública s’ha degradat per la gestió pública que se n’ha fet des de les institucions i per la Llei d’educació de Catalunya, que són, en la meva opinió, absolutament negatives. Aquest regne de taifes en el qual cada escola o institut és una empresa privada, que gairebé més que una directora d’escola tens una gerent de recursos econòmics, em sembla una barbaritat, perquè és una forma de segregar. Tinc clar que l’escola lliure d’aquí a Sants agafa la tradició de Ferrer i Guàrdia, d’escoles llibertàries, de fomentar l’autonomia personal. Voler un itinerari educatiu que el que generi són ciutadans amb criteri propi és fonamental. Però en aquest sentit, i això potser em costa algun disgust a l’assemblea de la CUP, sóc molt jacobí i penso que d’escola una: la pública. I la resta que se la paguin.

Els bancs han entrat a l’escola i fan educació financera per a la canalla.

Ho veig com un assalt a l’educació pública i com una vergonya. A La Directa ho hem denunciat, hi ha una campanya que es diu «Fora la banca dels nostres instituts». He llegit els argumentaris i les unitats pedagògiques que es fan servir i és una oberta invitació a l’endeutament, quan venim d’una crisi de sobreendeutament de les classes populars terrible. És una autèntica perversió, perquè el que haurien d’estar explicant és què fan els bancs i com s’enriqueixen a costa de la majoria social, com especulen amb un país sencer i com fan negoci amb drets bàsics de tothom. És un conveni i el seu pla és que arribi a totes les escoles. És donar en safata a l’escola pública a una estratègia comercial de propaganda d’una entitat financera. Jo sóc d’una AMPA i faig com quan m’enviaven a l’exèrcit. En la meva època hi havia la mili, i per sort teníem unes directores i unes AMPA incipients que ens convidaven a ser insubmisos al servei militar.

Què s’està fent per aturar-ho?

Els meus companys de la CUP que han agafat el relleu estan treballant per bloquejar aquest conveni, perquè és una vergonya. I quan mires a dins veus que és una estratègia ordida per la gran banca d’aquest país. Escoltes «educació financera» i penses «bé, t’ensenyaran a no comprar preferents, t’ensenyaran què és l’IRPH d’una hipoteca, t’ensenyaran que per tenir més no ets més feliç». Però no, tot el contrari. Els sistemes educatius han sigut un fortíssim estri de dominació i de reproducció del sistema vigent. Ara ho són sobretot els mitjans de comunicació, però abans l’escola i l’església eren els grans canals que ens deien com havíem de pensar, de sentir, de viure i d’actuar.

Aquest juny hi ha hagut polèmica per l’ampliació de partides pressupostàries d’educació: algunes s’acabaran cobrint, com les de l’escola inclusiva, però d’altres no, com la millora de les substitucions. 

Dues coses. Primer, això que no es poden aprofitar aquests recursos perquè no hi ha pressupostos és mentida. Segon, la consellera ha demostrat quina és la part roïna de la política: quan parla d’interinatges i places d’estiu atribueix els problemes a una no-aprovació d’una proposta de pressupostos quan fa deu dies que tenia firmat el decret. I que no s’aprovin uns pressupostos no significa que no es reorientin 868 milions d’euros, perquè l’endemà fas un decret llei i els reorientes. O fas una altra proposta de pressupost. Però jo ja no em fixo en uns altres pressupostos, sinó en el decret llei. Existeix el mecanisme per reassignar aquestes partides. A més, diuen que han fet un esforç de mil milions i és mentida. Són els interessos del FLA que ens han baixat i per tant ens corresponen. Ho trobo roí i miserable.

Això no passa només amb la partida d’Ensenyament.

En la reassignació dels recursos, a més, hi ha molts més debats. El pla de xoc plantejat pel govern és de 270 milions d’euros, però al mateix pressupost tenim el rescat d’una autovia Vic-Ripoll per 300 milions d’euros, d’una empresa privada entre els socis de la qual hi ha Teyco, els propietaris de la qual es diuen Sumarroca, que són fundadors de Convergència. Donem més per 40 quilòmetres d’asfalt per a una empresa privada que no al pla de xoc. Estic molt pessimista últimament, però és que jo no vull arribar al paradís. Amb sortir de l’infern em conformo, sempre ho he dit.

Diu la Marina Garcés que «les paraules només són miratges si no van acompanyades de fets que les converteixin en realitat».

Les paraules se les emporta el vent, i els fets, que és resistir, són l’important. Això la Marina Garcés ho aborda amb molta duresa, i lamento dir-ho perquè sóc pacifista i antimilitarista, però estem en guerra. Ens han declarat una guerra. Els pobres i els pobles mai decideixen les guerres, les pateixen. Però no resistint crec que guanyen. Hi ha una ofensiva global d’un capitalisme molt senil que se supera a si mateix i que arramba amb tot. Quan em diuen: «Tu ets comunista» —bé, comunista llibertari—, afegeixen de broma: «Ens ho prendran tot». Però qui t’ho pren tot és el capitalisme. Qui t’acabarà prenent la casa és el capitalisme. El llibertari no vol prendre res a ningú, només vol una vida digna per a tothom.

Un contenidor cremat és violència?

Que només es parli de violència quan hi ha un contenidor cremat és un acte cínic i hipòcrita del sistema de poder. Un sistema que provoca trenta mil desnonaments a l’any, que es rearma cada dia i fa lleis mordassa, és cínic. Com diria Ellacuría, un jesuïta assassinat a El Salvador, no hi ha major violència que la pobresa. Això ni justifica, ni banalitza, ni minimitza cap violència. Perquè un contenidor cremat és un fet violent. Però Cortázar ja deia que les violències, en plural, calia abordar-les en la seva especificitat i pensar en qui les feia servir i per què. I amb això no les estava justificant, però està clar que no és el mateix algú que protesta i crema un contenidor que un sistema de poder que es basa en la propaganda i en la violència institucional. També ens hem de preguntar si és violència destrossar un centre social autogestionat durant disset anys i que arribi una excavadora del poder i la foradi. Quan no hi ha cap pla urbanístic i el barri el respecta i el sent seu. Nosaltres quan ens diuen que no condemnem la violència els diem que sí que ho fem, però que les condemnem totes. El que no farem és condemnar-ne només una. Tot això ho dic des de la tradició dels moviments socials de la desobediència civil pacífica i la no-violència.

DSC_0014

Es pot fer resistència pacífica sempre?

En els principis ètics de no-violència, no hi ha un pacifisme infinit. Per mi la violència mai és una opció, és una imposició, quan em tanquen totes les portes. Quan al gueto de Varsòvia entren els nazis, què haig de fer jo? Aixecar les mans? I els maquis i els partisans, què havien de fer? I a les dones kurdes de Kobane que combaten l’ISIS què els diem, que es facin pacifistes? L’única sortida que tenen és agafar una arma i autodefensar-se. Després hem de mirar qui hi ha darrere dels conflictes. Era necessari acabar amb Can Vies? No, Can Vies segueix i seguirà. El problema de Can Vies és polític, és un regidor que es pensa que el barri és seu i que no sap respectar les formes d’organització comunes. Perquè Can Vies és un bé comú, no és públic ni privat.

I el Banc Expropiat? No és un cas diferent?

Sí, però arribem a la paradoxa que un alcalde paga el lloguer sense que se sàpiga. El debat de fons del Banc Expropiat és com s’ha sortit de la crisi amb l’estafa bancària. Els hem rescatat i a sobre segueixen fent negoci amb el nostre rescat. Perquè si hem rescatat Caixa Catalunya, allò és nostre. I planteja un debat, més enllà de l’ocupació, sobre els usos socials dels espais abandonats, perquè allò ha estat abandonat durant sis anys.

Què es va fer malament?

La resolució alternativa de conflictes també passa per la prevenció. La lògica de la confrontació ja sabem on porta, però aquí s’ha de fer autocrítica. La violència genera relacions terribles, perquè són lògiques autoritàries i unilaterals, d’imposició. Però hi ha també la violència policial. Hi ha gent que trinxa vidres i hi ha gent que trinxa vides. Per a mi són més importants les persones que les coses. Quan es parla de la violència cega jo no hi estic d’acord; les manifestacions o les expressions de protesta a Barcelona els darrers cinc anys han estat bastant selectives. No ho estic justificant, però ho descric: bancs, grans marques comercials i grans estructures financeres. Ara, hi insisteixo: per mi mai és una opció, la violència.

S’està treballant des d’algun sector per tenir sistemes alternatius de cossos policials

L’esquema predilecte del poder polític és el de resoldre els conflictes per la via policial. I això ja és un fracàs polític, perquè tota intervenció policial és un fracàs polític previ perquè han fallat altres mecanismes. L’esquema predilecte del poder és el de policia contra manifestants, perquè sembla que el conflicte sigui aquell. El conflicte visual del Banc Expropiat sembla que sigui entre manifestants i policies. Però el conflicte real de fons, irresolt, és entre mercat i democràcia. I sí, s’està treballant afortunadament als dos bàndols. Amb lògiques de mediació comunitària, de prevenció i d’autotutela. Nosaltres sempre hem dit que hem d’exercir l’autotutela col·lectiva del dret a la seguretat. Quan fas manifestacions tu també has de garantir que la gent estigui tranquil·la. Però hi ha escenaris que són ingestionables. El problema no és quan al banc esclata la ràbia. Perquè jo no puc acceptar que es colpegin periodistes, i no ho dic per corporativisme, perquè ho sóc, de periodista, sinó perquè no ho puc acceptar. I això respon, òbviament, a actituds individuals que són absolutament reprovables. Però, és clar, quan fas aquesta reflexió ja estàs enmig d’un incendi, i això és com als incendis forestals: quan el tens encès, apaga’l, però el problema de l’incendi és si has cuidat el bosc a l’hivern.

Què s’ha fet des de la CUP per democratitzar la policia?

Nosaltres a la comissió de bales de goma vam fer una proposta de model policial. La unitat de mediació dels Mossos, de resolució comunitària, són divuit persones. El sistema d’antiavalots, BRIMO i ARRO, són 1.100. Això et demostra que la confiança en els sistemes de resolució de conflictes per vies de mediació, dialogades i comunitàries és d’un u per mil. I en canvi fa falta un canvi de la cultura policial. S’ha d’entendre la complexitat dels conflictes socials, la complexitat de la societat i també que hi ha interessos contraposats. De fet, jo encara et diria més coses de l’experiència d’aquella comissió, i no ho dic com a provocació, sinó com a experiència vital. Jo m’he entès més amb comandaments dels Mossos d’Esquadra que amb polítics. Perquè els comandaments policials comparteixen més aquesta diagnosi, que no tenen ganes d’entrar a actuar a un barri així. També n’hi ha d’altres que no creuen en això. A plaça Catalunya, quan ens colpegen al 15M, un senyor diu que atonyinaria fins i tot Mahatma Gandhi, i ho diu en un programa de televisió. Això és banalitzar la violència, que és el pitjor que es pot fer.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s