El museu de les relacions trencades, una exposició catàrtica a Croàcia

brokenships

Una exposició itinerant del Museu de les Relacions Trencades a Berlín | Wikimedia Commons

Aquest reportatge va ser publicat el 27 d’agost de 2016 a Nació Digital

Quan l’Olinka i en Drazen van trencar després de quatre anys de relació, van recórrer a la catarsi. Tots dos són artistes i van pensar que una bona solució per recuperar-se del sotrac sentimental era recollir objectes que tenien un significat especial per ells i exposar-los a la seva ciutat, Zagreb. Al començament només van convidar els amics, però la idea de seguida va encimbellar-se i molts curiosos s’hi van apropar. Ara, el Museu de les Relacions Trencades és un dels principals reclams de la capital de Croàcia, que viu un creixement del turisme sense precedents, auspiciat per l’entrada del país a la Unió Europea.

El museu, que va ser distingit com el més innovador a Europa, disposa de centenars d’objectes que rememoren relacions trencades, sempre acompanyats d’un text que explica la història amagada al darrere. Aviat van començar a rebre records d’altres persones. Quan van veure que les instal·lacions de Zagreb es quedaven petites, van començar a organitzar exposicions itinerants a diferents ciutats. Berlín, París, Brussel·les, Istanbul, Buenos Aires o San Francisco han acollit petites rèpliques d’aquest insòlit museu.

L’eruga de peluix (Sarajevo, Bòsnia i Herzegovina)

Una eruga de peluix, amb algunes cames tallades Foto: Sergi Santiago

“Vaig tenir una gran història d’amor a distància, entre Sarajevo i Zagreb. Va durar vint mesos. I tant que vam somniar en tota una vida junts. Per això, li vaig comprar aquesta eruga de peluix. Cada cop que ens vèiem li arrencàvem una pota. El dia que ens quedéssim sense potes que treure-li, seria el moment per començar una vida junts. Però, com passa sovint amb molts amors intensos, la relació es va acabar i l’eruga no va acabar sent invàlida del tot.”

Quatre discos (Richmond, Estats Units)

Quatre discos Foto: Sergi Santiago

“Era l’any 2008. Jo tenia 62 anys i ell 34. Jo no l’estava buscant i ell a mi tampoc, però l’univers va obrir una porta i nosaltres vam decidir creuar-la. Vam viure uns moments molt màgics. El 10 de gener de 2009, vaig decidir deixar-lo anar. No perquè volgués que la màgia acabés, sinó perquè creia que era la millor forma d’acabar una relació que, des del primer dia, estava destinada al fracàs. Un cop mori, la meva família buscarà el rastre que he deixat enrere i mai no trobarà res d’ell. He eliminat tots els indicis de la relació però he guardat tots els records. Ell em volia regalar alguna cosa important, així que em va donar aquests discos. Em va regalar música. Donant aquests discos al museu, l’honoro a ell i al meu cor trencat.”

La destral (Berlín, Alemanya)

La destral al Museu de les Relacions Trencades Foto: Sergi Santiago

“Va ser la primera dona amb qui vaig mudar-me. Pocs mesos després d’haver-nos anat a viure junts, vaig haver de fer un viatge i ella no podia venir. A l’aeroport, ens vam acomiadar entre llàgrimes, mentre ella assegurava que no podria sobreviure tres setmanes sense mi. Quan vaig tornar, tres setmanes després, em va dir «M’he enamorat d’algú altre, només fa quatre dies que ens coneixem però ella em pot donar tot el que tu mai no seràs capaç de donar-me». La vaig fer fora i va marxar de vacances amb la seva nova nòvia, mentre els seus mobles encara seguien amb mi.

Com que no sabia què fer amb la meva ràbia, vaig comprar aquesta destral per aconseguir que ella experimentés també algun sentiment de pèrdua, que òbviament no va sentir quan vam trencar. Durant el seu viatge, cada dia destrossava un dels seus mobles i deixava les restes allà, com a record de com em sentia interiorment. Com més s’omplia la casa de mobles destrossats, millor em sentia jo. Quan va venir a buscar els seus mobles, els pedaços de fusta estaven col·locatscurosament. Els va agafar i va marxar. Des d’aquell moment, la destral s’ha convertit en una bona eina de teràpia.”

La carta d’una baralla (Viena, Àustria)

Una carta d’una baralla Foto: Sergi Santiago

“Sovint ens trobàvem aquestes cartes al carrer i ens preguntàvem com tantíssima gent podia perdre una carta de la baralla. Un cop ens vam trobar tres cartes diferents en un sol dia, així que vam inventar el nostre propi joc. Depenent de la carta que trobéssim, havíem de fer una cosa junts: cuinar, anar al restaurant més car de Viena, anar al cinema i coses així. Com els jòquers són sempre els més difícils de trobar, aquesta carta era, òbviament, la més important del nostre joc. El dia que trobéssim un jòquer al carrer, hauríem d’anar a l’aeroport, agafar el proper vol i volar a qualsevol lloc junts, sense que importés el dia o l’hora que fos.

La nostra relació no era perfecta. Cada dos per tres volíem trencar, però al final sempre acabàvem tornant. Mai m’hauria imaginat que em deixaria en el moment que més necessitava un amic, perquè pensava que, passés el que passés, sempre seríem amics. Però ho va fer, i fins i tot vaig haver de medicar-me. No sabia què passaria amb mi. En realitat, no em va trencar el cor, perquè sabia que la nostrano era una relació perfecta. Però sí que va fer que perdés la fe en qualsevol tipus de relació i per això l’odio.”

La sabata amb talons (Amsterdam, Països Baixos)

Una sabata amb talons, exposada al museu Foto: Sergi Santiago

“Era l’any 1959, jo tenia deu anys i T. en tenia onze. Ens estimàvem molt. Quan li vaig explicar a la meva mare que havíem nedat despullats al canal, em va pegar i em va enviar a passar el que quedava d’estiu amb la meva tieta. Quan tenia quinze anys, vam tornar a compartir moments genials junts, fins que va marxar a viure a Alemanya amb els seus pares. El nostre comiat va anar acompanyat de moltes llàgrimes i promeses. Ens escriuríem cada setmana i no ens casaríem amb cap altra persona.

Any 1998: jo havia deixat la prostitució. Volia escriure un llibre sobre sadomasoquisme, així que vaig treballar per una dominàtrix durant unes setmanes. El segon dia, la dominàtrix em va deixar maltractar i assotar un client. Li vaig fer llepar les meves sabates de taló, tot i que no era suficientment submís. Quan l’anava a assotar més fort, em vaig adonar que era ell. «T., ets tu?». Es va espantar i es va posar dempeus. De sobte, tornàvem al 1966. Em va explicar que volia ser submís perquè el seu pare li pegava quan era petit. S’havia casat per segon cop i intentava fer funcionar el seu matrimoni, així que era millor que no ens tornéssim a veure. Després d’unes hores, vam acomiadar-nos i em va preguntar: «Puc quedar-me una de les teves sabates com a record?». Quan va marxar per la porta, vaig sentir que la sabata que em quedava ja no em pertanyia.”

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s