La dura vida al carrer: «Uns joves em van ruixar amb un extintor i després em van donar 20 euros»

manelgarces

Manel Garcés, a la bugaderia de la Fundació Arrels | Juan Lemus

En Manel Garcés havia treballat tota la vida com a firaire, però un dia es va trobar vivint al carrer. Al començament, dormia al recinte d’un col·legi, on cada dia es llevava ben d’hora i recollia els seus quatre estris per no molestar la canalla. Més tard, va passar a viure a un caixer al barri de Gràcia, del qual guarda bons records perquè algun cop s’havia despertat amb un bitllet de 10 euros sota el matalàs, o un entrepà. També li havien portat sopar calent. El caixer, però, no li feia el pes perquè, com que era un lloc massa públic, tenia por que algú el reconegués.

Aviat va passar a viure a la furgoneta d’un amic, dins d’un pàrquing cobert prop de la rambla de Badal. Però la comunitat de veïns li va donar un toc d’atenció, i va haver de passar a dormir al mateix pàrquing, però fora de la furgoneta. En una cantonada, es va construir el seu refugi, amb el seu matalàs, que sempre mirava de mantenir net, i una ampolla per l’orina.

A diferència d’altres persones que viuen al carrer, en Manel sempre ho ha fet sol perquè creu que així li era més fàcil trobar un lloc segur, com el pàrquing. Només va tenir un ensurt ressenyable: durant una revetlla de Sant Joan, uns joves van aparcar allà i van continuar la festa. En Manel els va demanar que marxessin, perquè tenia por que, si feien alguna destrossa, el culparien a ell, i els va amenaçar de trucar a la policia. Després de queixar-se, i mentre intentava dormir, els joves van agafar un extintor i el van ruixar sencer. Enfadat, els va demanar que toquessin el dos, i ell mateix ho va netejar tot. Abans de marxar, una noia del grup li va intentar donar 20 euros “per les molèsties”. Ell els va rebutjar per dignitat.

Li van dir unes paraules que mai oblidarà: “Tenim un ronyó per a tu”. Aquella nit, es va beure els seus dos últims gintònics i l’endemà va entrar a quiròfan”.

En aquell moment, en Manel era alcohòlic. Estava a l’espera d’un trasplantament de ronyó i “no li donava valor a la vida”. Un cop es va saltar la diàlisi i la doctora va enviar els Mossos d’Esquadra a buscar-lo. Tot va canviar un dia que el van trucar des de l’Hospital Clínic i li van dir unes paraules que mai oblidarà: “Tenim un ronyó per a tu”. Aquella nit, en Manel es va beure els seus dos últims gintònics, i l’endemà va entrar al quiròfan. Des de llavors, no ha provat una sola gota, i recorda amb angoixa els dos deliriums tremens que va patir.

Després de l’operació, una treballadora de la Fundació Arrels –que atén persones sense llar– el va venir a visitar per comunicar-li que tenien un pis per a ell: “Quan surtis de l’hospital, passa per la fundació i recull les claus”. Dit i fet, des del novembre de l’any passat, comparteix pis amb dos companys més a un pis d’Arrels al carrer Montseny.

Diu que la fundació va ser la seva “salvació” i és cert que li ha canviat la vida: ara fa de voluntari al centre d’Arrels –s’ocupa del rober i la consigna– i fa xerrades a la canalla i la gent gran i els explica la duresa de viure al carrer. Els demana que no jutgin la gent que no té llar, i que si molts beuen és “perquè és l’única manera d’oblidar-se del fred i la por”. Per primer cop en molt de temps, ha tornat a fer vacances. Amb altres usuaris d’Arrels i alguns treballadors socials, ha estiuejat a una casa de colònies prop de Sant Joan de les Abadesses.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s